Reflexions al voltant de l'obra

Deia Valle-Inclán, que tots els humans portem una o diverses màscares, segons el moment, el treball que fem, o la persona amb qui estem. D’ell, comentà Ramón Gómez de la Serna que era “la mejor máscara a pie que cruzaba la calle Alcalá” (llarga barba, manc del braç esquerre, ... ).
D’altra banda, comentava Valle, que la vida de les dones transcorria en un continu sotmetiment; d’estar sotmeses a les ordres dels seus pares passaven a estar sotmeses a les ordres del seu marit. Així doncs, si una dona volia viure lliure, havia de fer-ho tota sola, independitzada.
Estem segurs que l’espectador sabrà veure en l’obra aquestes reflexions. Se n’adonarà que no porten màscara “la “titiritera” (per ser actriu i estar acostumada a representar diferents personatges) i “el duende” (per no ser pròpiament humà). Viurem un final que, estant d’acord amb la ideologia de l’autor, era massa atrevit per a 1910 i molt normal, ja, al 2007 del nostre país.